Això que en diuen estar enamorat
li toca a qui li toca.
El més prudent s'hi pot quedar amorrat
de quatre potes.

Més d'un científic ho ha catalogat
com una malaltia
que es cura en contacte amb la realitat
de cada dia.

Els arbres amaguen el bosc,
però és tan bonic que sembla mentida.
Sempre és el primer cop
i sempre deixa ferida.

El qui ho pateix dóna per assentant
que com aquella bruna
no n'hi ha cap més, sense haver-les tastat
una per una.

Afirmaran, amb mirada de xai,
que com aquella rossa
no n'hi ha cap més, sense haver sortit mai
de Saragossa.

Es van perdent les proporcions.
Només hi ha un tema de conversa.
Es confonen les il·lusions
amb el cul. I viceversa.

Això que torna el ferotge manyac
i el vell criatura
té uns símptomes molt semblants a l'atac
de calentura.

S'atapeeix el cap. S'estova el cor.
De l'infern al nirvana.
Però té una cosa, potser, al seu favor:
no s'encomana.

Perquè això pugui prosperar
no n'hi ha prou amb una parella.
D'enamorats ho han d'estar
ella d'ell i ell d'ella.

El perseguim i ens persegueix, perquè
de tant en tant funciona.
És un instant, però aquest instant, només
aquesta estona,

és una traca que rebenta al pit.
És emplenar l'eternitat.
És parlar amb Déu. Atrapar l'infinit.
Això que en diuen estar enamorat.